dijous, 31 de maig de 2012

MONTSERRAT GENER COROMINAS



En el nostre interès de presentar dones anònimes que amb el seu treball fan que la societat pugui anar avançant, ens complau fer-vos present a la Montserrat, tot confiant que la vostra valoració sigui coincident amb la nostra.

  

 Valls (Tarragona) 13 d’agost de 1935

Va néixer en una família de classe mitjana, de la que ens manifesta en guarda molts bons records. Considera que la seva vida ha estat un seguit de començaments que de ben segur han marcat la seva manera de ser i que li han donat un coneixement de realitats humanes molt diferents.

El passatge de l’evangeli Jn. 15,16 on diu: “No sou vosaltres qui m’heu escollit a mi, sinó que jo us he escollit a vosaltres...” l’hi representa un punt de partida molt important.
   
Deixa la família i comença un nou temps de formació i preparació humana i espiritual a Salamanca. Es compromet definitivament a Jesús en el si d’un Institut Secular (IMS – Institut Missioneres Seculars)

L’any 1964 te la seva primera destinació a Alemanya, Colònia. El món de l’emigració, que va viure amb grans dificultats: integració, idioma... El seu treball fou en una residència per a noies espanyoles; al cap d’un temps i per problemes econòmics, va començar a treballar i estudiar infermeria en un hospital alemany.

Per decisió pròpia i amb la voluntat de reforçar un petit grup del seu Institut, a l’any 1972 va anar a treballar també a un hospital, però en aquest cas, de Suïssa.

En tot això i com a conseqüència de que els seus pares ja eren molt grans, va considerar arribat el moment de retornar a casa per poder-los acompanyar més de prop.

Aquest canvi va comportar molts matisos: un tornar a començar professionalment, dificultats per trobar feina, tornar a viure amb la família, etc. etc. Tot això, però, va quedar equilibrat per tenir l’oportunitat de poder  compartir de prop amb el seu Institut i poder viure immersa des de dins la realitat catalana, política i eclesial.

Treballar durant deu anys en un hospital català, fa que obtingués una  experiència, que manifesta haver-li estat enormement positiva.  Finalitzat aquest temps demana la  jubilació anticipada per poder marxar a Colòmbia per dos anys. Viure allà en un barri gairebé marginal, li va permetre obtenir un enriquiment que agraeix profundament.

Finalitzat aquest temps previst retorna a Barcelona a l’any 1997 on com a voluntària li ofereixen treballar en un programa d’ajuda a la drogoaddicció, amb la finalitat d’aconseguir la desintoxicació i la reinserció social. Aquest és el lloc on actualment se la pot trobar,



Finalment i volent ser fidels al seu pensament, transcrivim les seves paraules:

Com definiria amb tots aquests “començaments” el meu seguiment a Jesús? No soc persona amb facilitat de paraula, no tinc facilitat pel testimoni parlat. Suposo que això resta eficàcia al mateix testimoni, però aquesta és la meva realitat. Crec que la meva tasca és “ser-hi”, estar al costat de les realitats, intentar no defugir del servei...



Les persones que la coneixem podem garantir que aquest és el seu tarannà, callat, totalment discret, disposada sempre a fer un servei a les persones que comparteixen amb ella qualsevol acte,  i per aquesta raó ens ha vingut de gust conèixer què ha estat i és la seva vida, amb el ple convenciment que no ens defraudaria, ans al contrari, ens aportaria moltes sorpreses com així hem pogut confirmar.

JOANA MARIA JUAN CASES



Ens plau i molt que la nostra companya Maria Aguadé Bover, ens presenti una altra dona anònima, la seva padrina. Dona que amb el seu immens treball i esforç, va aconseguir ser una gran emprenedora; un veritable exemple.


La Franja 1884 - Barcelona 1969


Va néixer a la Franja al 1884. La feina del pare, però, peó de camins, els va dur fins a Berga on hi va passar la seva infantesa. Allà va anar a escola fins que la precària economia familiar va obligar a la més gran de les tres germanes, ella, a posar-se a treballar, amb sis anys, d'aprenenta de teixidora a la colònia Rosal.

Una intel·ligència pròpia, i no pas adquirida amb l'estudi, la va fer destacar a tot arreu on anava, fent amistat amb la gent més rellevant de la societat de l'època.

Ja adolescent, tota la família es va traslladar a treballar a “Can Gomis”, on, tan ella com la seva germana Mercè, van conèixer els que haurien de ser els seus marits.

Es va casar amb Josep Puig i Font, un jove amant del teatre i fill del que regentava l'economat de la colònia. Però les seves idees polítiques i la defensa d'un company de la fàbrica que havia sigut castigat injustament els va fer marxar cap a Barcelona.

Un cop a la capital van trobar feina a la fàbrica tèxtil Llimona,  però el destí els va fer trontollar una altra vegada i, amb el tancament patronal del 1919, es van trobar sense feina i sense diners.

L'esperit emprenedor i decidit de la Joana la va conduir a demanar un crèdit per obrir un negoci de joguines a l'engròs. Es va dedicar en cos i ànima a fer prosperar el petit comerç que havia obert i, al 1920, el va canviar en un magatzem de bijuteria a l'engròs.

La seva visió clara pels negocis la va fer engrandir el magatzem ràpidament i, el que havia començat sent una petita botiga, es va convertir amb un negoci pròsper amb més de trenta treballadors.

L'ànima de tot era ella, però les lleis impedien que una dona en fos la propietària, per això la raó social sempre va ser el nom del seu marit J. Puig i Font tot i que ell, conscient de les seves mancances, es dediqués a feines molt més senzilles com podia ser dirigir el taulell d'embalar o organitzar festes pel personal, cosa molt revolucionària per l'època.

La Joana, o com li deia tothom, la sra. Maria, freqüentava l'alta societat catalana, així com l'abadia de Montserrat. A casa seva es feien tertúlies polítiques tan amb gent de la generalitat d'esquerra, com de la lliga, com els mateixos monjos de Montserrat. Això li va permetre, durant la guerra civil, poder ajudar a molta gent de tota condició política. Per a ella tan sols era important l'honestedat cóm a individu.

La seva gran personalitat la feia una roca indestructible. Fins hi tot, en plena dictadura, va plantar cara a gent afí al règim nazi que, per qüestions  professionals, la visitaven al seu despatx. De la mateixa manera, va ser una ferma defensora de la llengua i cultura catalana.

Va morir a Barcelona al 1969 sense fills però amb l'estima incondicional dels seus nebots i fillols. Era una dona amb una fe profunda que la va empènyer a donar en vida tot el seu patrimoni per poder entrar a la casa del pare tal com hi havia sortit, amb les mans buides de diners però plenes d'amor.

dimarts, 8 de maig de 2012

MARGARIDA RUGALL

 Pallars Jussà 1500

Margarida Rugall nasqué a principis del segle XVI. Era originària de casa Rugall de la Coma de Mont-rós, (actualment Vall fosca). Va canviar de residència al casar-se amb un jove d’un poble de l’abadiat (Monestir Santa Maria de Gerri) de Gerri de la Sal.

Al quedar-se vídua va tornar-se’n a la Coma. S’instal·là primer a Mont-rós a casa d’un familiar i finalment a Paüls, a casa del seu germà Pere Rugall; es guanyava la vida treballant de llevadora, sanadora i remeiera.      

El seu retorn estigué envoltat d’un aire de sospita, donada la coincidència en el temps de la seva arribada, amb una cacera de bruixes que s’estava duent a terme a l’abadiat de Gerri.

Aquesta situació possiblement fos la conseqüència de la seva marxa a Lleida als vols del 1528. Però fou en aquesta ciutat on la van empresonar acusada de bruixa, judici que va poder eludir pel fet d’estar embarassada. Llavors tornà a Paüls amb la seva família. Al llarg de la seva vida sembla que va ser jutjada diverses vegades per bruixa fins que el 4 de gener de 1548 davant d’un tribunal civil presidit pel procurador general del Marquesat de Pallars fou condemnada per bruixa

Existeix un document essencial pels historiadors i els antropòlegs d’avui, que permet conèixer que la seva confessió, primer sense pressions però després sota tortura, fou essencial per la seva condemna.

Gràcies al text del seu procés, sabem que la vida i la pràctica real d’aquesta dona s’allunyaren força dels estereotips sobre la bruixeria de l’època, demostrant en canvi un ampli coneixement sobre els remeis i la cura dels cossos. Els seus veïns s’hi refereixen com a “metgessa”, i expliquen com amb certes herbes i oracions hauria guarit diverses persones a la Coma, especialment infants. Ella mateixa parla de la seva feina de llevadora i de guaridora, utilitzant elements com ara herbes, oli, llana, cera o encens, així com diverses bevendes per a dones o per a contraverí. Margarida arriba fins i tot a narrar un ritual de curació consistent en el recitat d’una oració sobre els cabells o les cintes de les persones malaltes, el dolor de les quals es carregava sobre les espatlles de Margarida mentre afluixava en aquelles.

Aquestes pràctiques curatives de tipus tradicional eren perseguides en el context de la cacera de bruixes i contrastaven amb la presència d’una nova figura, la dels metges vinculats a la nova ciència mèdica universitària. Margarida Rugall representa doncs una més dels milers de dones hereves d’una determinada visió del món que incloïa una pràctica de la salut de tipus magicomedicinal; dones que serien perseguides i condemnades en un moment d’imposició d’un nou ordre simbòlic, posant així les bases mentals de la modernitat.

Els documents existents que ens donen coneixement d’aquests fets, no permeten certificar l’execució de Margarida tot i haver estat condemnada, ja que hi manca el darrer foli de la condemna.  Sabem tanmateix que 28 anys després d’aquells fets, es dugué a terme una nova cacera de bruixes a la Coma de Mont-rós. En ella es detingué i interrogà a una dona gran, nomenada Margarida Rugall, i de la què els testimonis asseguraven que havia estat presa temps enrere al castell de Sort, acusada de bruixa.

A partir de la localització d'una sèrie de processos judicials de l'any 1548, celebrats al marquesat de Pallars i conservats a l'Arxiu Ducal de Medinacelli (ADM), es va decidir abordar un tema tan complex i controvertit com és el de la bruixeria. Es tracta de cinc processos contra tres homes i dues dones de la  Vall Fosca (Pallars), territori que disposa d'un dels primers texts legals contra la bruixeria a escala europea i en el que trobem a més una sèrie de sorprenents pervivències culturals fins a dia d'avui.
 
Entre 1450 i 1750, la major part de regions d’Europa van conèixer diverses onades repressives que s’ha convingut a anomenar la cacera de bruixes.

A Catalunya, l’historiador Joan Reglà va avançar, ja fa alguns anys, la xifra de 400 execucions, una quantitat que semblen confirmar, potser fins i tot a l’alça, els processos locals que han estat publicats.



Comentari de les autores del bloc.

En el treball que estem fent de recerca de dones del nostre país, ens ha causat una gran sorpresa conèixer la existència de la Margarida Rugall, ja que el poble on ella ha viscut, Mont-rós, és on hi ha la casa pairal de la mare d’una de nosaltres.

dilluns, 7 de maig de 2012

EULÀLIA FERRER RIBOT

Barcelona 12-11-1780 –1850 

Eulàlia Ferrer Ribot, també coneguda com Eulàlia Brusi, era filla del conegut llibreter Rafael Ferrer Costa i de Maria Ribot. Des del segle XVII els membres de la família eren impressors i llibreters i eren les dones qui, tradicionalment, havien aportat els diners i la fortuna, motiu pel que l’avi de l’Eulàlia havia adoptat el cognom de l’àvia.

A la mort del seu pare quan ella era encara molt petita, quedà la llibreria Casa Ferrer del carrer de la Llibreteria número 22, pels seus dos fills; per desgracia com que els dos germans també moriren això va fer que l’Eulàlia heretés el negoci familiar als dotze anys.

El 5 de maig de 1799 es casà amb Antoni Brusi Mirabent, enquadernador i venedor  de llibres, qui tenia una botiga molt a prop de la d’ella. Llavors conjuntament van crear una fundació per la impremta i ampliaren el negoci de la llibreria. Malgrat no ser gens habitual en aquella època, el negoci fou inscrit al registre a nom dels dos cònjuges.

Durant la invasió napoleònica, la família Brusi va marxar amb tots els estris de la impremta a Tarragona, encara lliure de l’invasor, on oferiren els seus serveis als caps de l’exèrcit. S’encarregaren de l’edició de la “Gazeta militar” que, per urgències de la situació, hagueren d’imprimir en els indrets més inversemblants.

Quan Tarragona caigué, la família Brusi perdé tot el material i la maquinària i van marxar a Palma de Mallorca. Allí tornaren a començar de nou el que va fer que poguessin recuperar-se econòmicament. Finalitzada l’ocupació francesa tota la família va retornar a Barcelona per continuar amb les seves activitats.

En recompensa pels serveis prestats i gràcies a un Real Privilegi (regnat de Ferran VII) se’ls atorgà l’edició i propietat del diari de Barcelona, fundat el 1792. A l’any 1819 van instal·lar una foneria tipogràfica a la impremta i a l’any següent van introduir la litografia a Catalunya. Trencant els esquemes dels diaris de l’època, van decidir incorporar-hi col·laboracions de personatges interessants oferint-t’hi els seus articles.

Mort Antoni Brusi víctima de la febre groga, Eulàlia assumí la direcció del negoci familiar, mantenint així els interessos de l’empresa que adoptà el nom de “Viuda e Hijos de Antonio Brusi”, publicant alhora llibres de diverses matèries.

El gener de 1825, la "Real Junta de Fomento de la Riqueza del Reino" permeté que Eulàlia pogués continuar gaudint del privilegi abans atorgat fins a completar el termini estipulat, però el mateix any, durant el mes d’agost, el Ministeri d’Hisenda va trametre una reial ordre a la Junta de Comerç de Catalunya on s’anul·lava aquest privilegi. L’abolició d’aquesta prerrogativa podria respondre a les bones relacions que el difunt marit d’Eulàlia mantingué amb liberals, perseguits a partir de la caiguda de Riego l’any 1823. Malgrat les dificultats, Eulàlia Ferrer continuà fent litografies relacionades amb la casa reial.

A nivell familiar els Brusi van tenir set fills, dels que únicament van sobreviure, Antònia, Eulàlia i el fill petit Antoni. Fou aquest últim, nascut el 1815 que la seva mare el va animar a viatjar per diversos països europeus abans de posar-se al capdavant del negoci familiar. Al 1838, amb vint-i-tres anys, Antoni Brusi Ferer torna a Barcelona i s’adona que el negoci familiar, especialment el Diario de Barcelona, travessava una mala situació financera i decideix quedar-se per fer-se’n càrrec. Eulàlia es conscient de que és el seu fill qui ha de conduir l’empresa i es retirà. Morí el 1850 a l’edat de setanta anys.

Eulàlia és l’exemple de les dones emprenedores que, en un segon pla per l’època que els ha tocat viure, són d’una importància decisiva en el funcionament del negoci.

Antoni Brusi faria que la publicació fos popularment coneguda per “Diari del Brusi” o més correctament “El Brusi”.