divendres, 23 de març de 2012

MARIA PEPA COLOMER LUQUE


Barcelona 1913 - Surrey (Anglaterra) 24-05-04

Va ser la primera dona de Catalunya i de l’estat espanyol que va aconseguir el títol oficial de pilot d’aviació.

Era filla del industrial tèxtil de Sabadell (Vallès Occidental) Josep Colomer i Encarnació Luque. Als divuit anys, el 19 de gener de l931 va poder demostrar “les 50 hores de vol exigides” que li va valdre el títol d’aviadora.

Anteriorment, un dia del 1930 va anar amb uns amics a l’aeroport del Prat de Barcelona i va pagar cinc pessetes per donar una petita volta en avioneta. Aquí va descobrir el seu desig de pilotar un avió i va ser quan va interessar-se per la possibilitat d’aprendre a volar. El curs consistia en vint lliçons a 200 pessetes l’hora, “un autèntic dineral per l’època”, però el seu pare –amb qui s’entenia molt be-, home obert i liberal, amic de Picasso i que es relacionava amb persones molt importants d’aquell moment, va accedir a la voluntat de la seva filla.

Amb l’acceptació per part del seu pare i el compromís del responsable de l’aeròdrom Josep Canudas, va poder iniciar a l’octubre de 1930 fins el gener de 1931 les classes pertinents, però mantenint un pacte de silenci envers la seva mare, qui creia que cada matí, quan la noia sortia de casa, anava a les classes de la Cultura de la Dona, on l’havia apuntat perquè la filla pogués ser “una dona de profit”.

Però la tranquil·litat econòmica que el pare li subministrava juntament amb la seva camaraderia, no tardaria en fer-se fum, ja que poc després de la notícia del diari per la qual la senyora Luque va rebre l’ensurt de la seva vida, el seu marit Josep Colomer, abandonava mare, filla i fill, en Joan, germà de la Pepa, a la seva dissort.

La senyora Luque, enfadada al principi, però mestressa de casa al cap i a la fi, no va tenir més remei que acceptar la vocació de Pepa, una vocació que va haver de fer-ne professió per tal de portar un sou amb què ajudar-la i ajudar-se. Va ser així com, finalment, Pepa seguiria acumulant hores de vol per a esdevenir “instructor” de vol.

Mari Pepa Colomer i altres pilots crearen, l’any 1936, la primera Cooperativa de Treball Aeri i l’Escola Catalana d’Aviació. Colomer va instruir pilots de l’exèrcit republicà per entrar en combat i va transportar fugitius cap al sud de França.

Va entrenar fins a setanta pilots. El suficient per fer –tal i com ella mateixa explicava- que “Franco no estigués gaire content amb mi”. Ho sabia perquè un dels braços executors del cop d’Estat del 1936, Queipo de Llano -que semblava gaudir especialment en fer “guerra psicològica”- havia arribat a anunciar per la ràdio que es faria una cartera amb la seva pell, ni més ni menys que amb la pell de “esta mujer que se cree que es piloto”.

L’exili estava cantat. A començaments de 1939 Pepa Colomer i Luque feia el seu darrer vol cap a França i va ser a Toulouse on es va retrobar i casar amb el també pilot Josep Maria Carreras i Dexeus. Gràcies al matrimoni amb el que havia estat el seu instructor de vol,–i possible taxista improvisat que la duia a l’aeròdrom als matins d’aquell llunyà 1930- aconseguia el seu pas cap a Anglaterra. Allí l’esperava una altra guerra, però també una dura postguerra que va haver de superar tota sola, amb la única companyia dels seus dos fills bessons i amb les contínues absències del seu marit, perquè –ell sí- va tenir la sort de poder seguir endavant amb la seva professió.

Allà es va haver de reinventar des de zero en un país que no era el seu. Però, per damunt de tot, es va divertir. Mari Pepa Colomer va convertir la seva vida en una aventura contínua. La pionera de l’aviació a Catalunya era una dona riallera, vital i pràctica que va bri­llar amb llum pròpia en un món d’homes. Una vida de pel·lícula.

Va morir a Surrey als 91 anys d’edat com a conseqüència d’un paro cardíac.

La Generalitat de Catalunya l’hi va retre un homenatge el mes de març del 2003

dimecres, 21 de març de 2012

TERESA ARABIA PUJOL


Continuant amb la nostra voluntat de mostrar aquelles dones anònimes que des de diversos llocs tant han fet pel nostre país, ens ve molt de gust posar en el bloc la que la companya Roser Mas Calam ens ha fet arribar en record de la seva àvia.


Sant Esteve de Palautordera – Vallès Oriental 1884 – 1978

Soc la neta de la Teresa i pel record que tinc de la meva àvia m’agradaria, des d’aquí, honorar-la posant-la en el bloc i alhora que serveixi per fer un reconeixement a totes les dones del medi rural de Catalunya, que amb el seu treball silenciós i esforçat, tant han contribuït al bon funcionament de la nostra terra.

Era una dona petita, nerviosa; imagino que la seva infantesa no fou pas una època de placidesa, ja que el món de la pagesia acostumava a repartir feina per a tots els membres de la família, fins i tot als infants.

Arribada l’hora de casar-se ho va fer amb l’amo del “Moli Bon Amic” on no hi mancava la feina per tal de poder-lo tirar endavant.

Va tenir nou fills, però això no li va representar cap impediment per ser ella la persona que tenia cura de la marxa de la masia; comprava i venia les hortalisses, llegums, pollastres, conills... El seu marit era qui es cuidava de tot el que feia referència a les besties grosses.

Era una persona molt estimada per tots els seus veïns, ja que tot i les seves obligacions, sempre estava disposada a escoltar i parlar amb les persones que li reclamaven la seva atenció.

Tinc un grat record de les festes que sempre eren celebrades a casa seva, com el Nadal, la matança de porc, les dues festes major. Ella n’era l’ànima, sempre tenia una paraula i una rialla per a les persones que gaudíem de la seva companyia.

Les seves expressions han estat per a mi un preciós record. Per citar-ne algunes diré: “a suara”, “de trompitxo”, si santa Elies porta barret: pluja segura”, etc. etc. Fou una dona estimada per tothom.

Ha estat una dona que ha viscut i ha desaparegut com ella volia, com l’aigua que corre riera avall sense aturador, però que el seu pas i per a les persones que l’hem conegut ha estat una aigua que ha donat “vida”.

Han passat molts anys d’ençà de la seva mort, un 28 de decembre, però el record de l’àvia Teresa m’és ben viu.


dimarts, 20 de març de 2012

EULÀLIA ESCUDER FÀBREGAS

Barcelona, 1808-1868

Fila de Joan Escuder i d’Eulàlia Fàbregas. Era bondadosa, treballadora, ordenada i estava dotada d’una gran vivesa.

Fou educada en la doctrina cristiana i seguint les màximes d’urbanitat de les bones senyoretes, es va formar entre telers, mirant com la seva mare ajudava el seu pare a nuar fils i a vendre mocadors de seda.

El 1831 es va casar amb Ramon Vilumara, també veler, és a dir, seder, vidu amb dues criatures petites.

Després d’una etapa de crisi social, arriba l’època del desplegament econòmic i es forma l’estructura industrial del país. Eulàlia Escuder es fica de ple dins de la dinàmica empresarial.

La seva sensibilitat i capacitat innovadora fan augmentar les vendes i obren dues fàbriques noves. Porta els comptes, organitza la fàbrica i ajuda les aprenentes. Hi estableix una bona relació personal i professional. És un nou model d’humanisme, que contrasta amb el de l’empresariat de l’època. I alhora obre camí a un nou model de dona, allunyada del món de les aparences i de la frivolitat de l’estereotip de classe. La fàbrica té caliu humà.

L’escriptora Dolors Monserdà s’inspira en ella per escriure la seva novel·la ‘La Fabricanta’ en la qual es reflecteix la voluntat d’incorporació de les dones, a partir de la seva capacitat intel·lectual, a la vida empresarial de la segona meitat del segle XIX de Barcelona.

Aquí ens adonem que la incorporació de les dones al món de l'empresa no és un fet recent, ans al contrari, Conèixer les dones empresàries que cadascuna en el seu terreny van desenvolupar les seves particulars formes de lideratge i van contribuis així a enriquir l’activitat econòmica del país.