ESTEFANIA CARRÒS I DE MUR

Barcelona, any 1455 - 16 març 1511

La mestra Estefania Carròs i de Mur era filla de Brianda de Mur i de Nicolau Carròs i de Arborea, que fou virrei de Sardenya entre 1461 y 1478. Va passar la seva infantesa i adolescència a terres de la Corona d’Aragó, propera a la cort itinerant, ja que la seva tia Isabel de Mur es féu càrrec d’Estefania quan la seva mare es traslladà a Sardenya. Isabel fou dona de confiança de la reina Juana Enriquez i va tenir, sota la seva responsabilitat, la cura de la infanta Joana, germana del rei Catòlic.

Estefania no es va casar; no és massa freqüent trobar en escrits del segle XV documentació sobre dones solteres. Hi han autores, que opinen que no es va casar perquè va poder comprovar la infelicitat que aquest estat va suposar per dones properes a ella. El seu prolix testament manuscrit reflecteix el que va ser la seva vida: explica la seva relació amb les beguines i l’exercici de la seva vocació d’educadora.

Es va instal·lar a Barcelona, a la casa que tenia el seu pare a la plaça Santa Anna. Aquesta dona de la noblesa va crear al seu voltant una xarxa de dones amb qui establí forts vincles de relació. Estefania Carròs va viure soltera, però no pas sola.

Documentació de l’època ens apropa a contractes d’educació per a nenes. A aquesta tasca hi va dedicar Estefania vint anys de la seva vida, que també li van servir per establir una relació humana privilegiada amb algunes de les seves educandes, fet que va reconèixer en el moment de redactar el seu testament. Entre aquestes hi havia tant filles de la petita noblesa local com de l’alta burgesia, a més també de serventes o criades.

És interessant la hipòtesis de que pogués ser ella la preceptora de Juana d’Aragó, filla natural de Ferran, amb la que va mantenir un intens contactes, tant que la va nomenar la seva marmessora.

Aquesta dedicació pedagògica va fer que acumulés una interessant biblioteca, que també descriu en el seu testament. L’altra gran vocació d’Estefania, fou l’assistencial que va dirigí vers els hospitals. Es de destacar que van ser “els pobres els seus hereus universals, a través de dos institucions hospitalàries: l’hospital de la Santa Creu de Barcelona i el de Saragossa, de manera que si en vida s’havia ocupat d’educar les seves deixebles a casa seva, en mort volia que els seus béns fossin per als pobres dels hospitals i demanava amb fermesa que les seves darreres voluntats fossin respectades. Ni el Papa ni ningú podia interferir en la seva decisió, perquè ella tenia «devoció i obligació a les dites pies causes, més que a altres».