diumenge, 5 de febrer de 2012

FRANCINA GILI RAMON

Volent ser fidels a la pretensió exposada en l’inici del bloc, ens agrada poder mostrar aquí dones que actualment i amb el seu anonimat, van treballant per eixamplar els camins que les nostres avantpassades van encetar.

Us presentem una escriptora a qui agraïm hagi volgut participar.

Barcelona, 10-07-1944


EL PLAER DE LES PARAULES

Escriure, aquest acte on aboquem amb paraules el que volem expressar, pot ser una distracció plaent i en alguns casos una mena de patiment voluntari.

Hi ha qui ho considera un alliberament personal i també qui cerca poesia en la bellesa d’uns mots. Escriure és tot això i molt més: escriure és un joc creatiu apassionant.

Deixem a part la gran literatura que requereix professionalitat, i parlem només dels petits relats que qualsevol de nosaltres podem publicar en un blog. A l’hora d’escriure, és bàsic que el tema ens motivi, que hi hagi un batec al darrera. Els escrits que transpiren vida i responen a pensaments autèntics no necessiten construccions enrevessades per despertar interès. També és important seleccionar amb cura les paraules, mesurar-les, esbrinar el seu sentit. Les paraules són l’eina, el vehicle que cal conduir bé perquè el relat circuli per bon camí, i, amb elles, convé també triar el to que ens vingui més de gust: tant podem abordar un tema transcendent i mirar de treure-hi ferro, com elevar una senzilla anècdota a categoria superior. No hem de tenir por de ser imaginatius. El patiment pot començar quan hem de lluitar en la selva de l’ortografia i la sintaxi, ja que sempre podem patinar amb alguna peça fora de lloc. Per això cal que tinguem a mà un bon diccionari i un corrector solvent. Com una planta amb brancam sobrer, hem d’esporgar i llençar a la brossa tot el que allargui l’escrit innecessàriament. Un cop enllestit, cal deixar-lo reposar una nit, rellegir-lo a l’endemà i si convé, polir-lo.

El full en blanc ens convida, oferint temptador tota mena de possibilitats; reeixir en el repte depèn de la inspiració i de l’empeny que hi posem, però no oblidem el que és més important: si pel camí hem fet un esforç d’introspecció, segurament haurem gaudit del plaer que proporciona escriure.

dissabte, 4 de febrer de 2012

FRANCESCA BONNEMAISON FARRIOLS

Barcelona, 1-4-1872 - 12-10-1949

Francesca Bonnemaison era filla de pare d’origen francès i mare catalana. Eren amos d’un dels negocis de roba més pròspers de la ciutat. Va estudiar amb les Religioses Felipes, on aprengué idiomes, dibuix, pintura i música. Formar part de l’elit social i política de Barcelona al llarg de tot el primer terç del segle XX: de jove va ser Reina dels Jocs Florals de Barcelona.

Als vint-i-un anys es va casar amb Narcís Verdaguer Callís, advocat, de pocs recursos econòmics i cosir de Mn. Jacint Verdaguer. Mentre el seu marit exercia la professió i s’iniciava en la política (va tenir un paper destacat en el judici que condemnarà a mort a Ferrer i Guàrdia), ella es va dedicar a traduir contes provençals per a “La Veu de Catalunya” signant amb la contracció del seu nom i el del seu marit “Franar”. Hi ha testimonis que diuen que aquestes iniciatives intel·lectuals no eren ben vistes pel seu marit.

Volem afegir que el matrimoni va sortir il·lès de l’atemptat del Liceu el 1893. Durant un temps van viure al damunt de la taverna “Els Quatre Gats” on feien les seves sorolloses tertúlies artistes com Utrillo, Casas, Picasso... En definitiva, Francesca Bonnemaison ocupa un lloc central enmig dels grans fets i personatges del seu temps.

La seva capacitat de mobilitzar els recursos del seu entorn, la porten a transformar una biblioteca parroquial de caràcter caritatiu (l’“Obra de Buenas Lecturas” establerta a la parròquia de Santa Anna de Barcelona) on feia de bibliotecària, en una «Biblioteca Cultural de la Dona», plena de dinamisme, que desembocà al 1910 en l’“Institut de la Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona”. Fou la primera d’Europa, dues décades abans que les angleses fundessin la Fawcett Library de Londres (1926) i les franceses la Biblioteque Marguerite Durand (1931).

Al principi la Biblioteca obria els diumenges i dies de festa de 11 a 12 h. del matí i de 15,30 a 17 h. de la tarda. La quota era de 0,10 pessetes per mes o 1 pesseta a l’any. Les dones a més dels llibres de caràcter educatiu o literari, podien emportar-se a casa, revistes i patrons per a fer-se vestits. A la sortida de missa, les dones de diferents classes socials, tant obreres com burgeses, lliures de la supervisió dels marits, es trobàvem per a parlar de tot allò que hi tenien interès.

El continuat creixement va portar a Francesca Bonnemaison a buscar un nou local i a ampliar les funcions del centre. El suport de la Caixa per a la Vellesa i d’Estalvis, l’ajuda mitjançant subscripció i la col·laboració, entre d’altres, de l’Abadia de Montserrat, permeten a Narcís Verdaguer i Francesca Bonnemaison comprar uns terrenys a la Via Laietana. Al 1918 i sense fills, Francesca Bonnemaison queda vídua, moment en que dedica tota la seva energia a la Biblioteca.

Quatre anys més tard, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat, inaugurava solemnement el nou edifici. Alhora es compraven altres terrenys a Badalona, vora el mar per fer-hi classes de natació. Va comptar amb milers d’associades que podien accedir a un conjunt de serveis tant de formació professional, com d’ensenyaments bàsics. Va comptar amb una borsa de treball de gran abast. Nasqué la revista “Claror”, publicació destinada a les dones de la burgesia barcelonesa, en la que hi havia articles firmats per prestigioses dones (i alguns homes) com: Rosa Sensat, Lola Anglada, Aurora Bertrana, Jospe M. De Segarra i la mateixa Francesca Bonnemaison, que juntament amb la revista “Vida social femenina” i un programa de ràdio quinzenal a Ràdio Associació de Catalunya, donaven compte de les activitats de l’Institut.

Al 1931, Francesc Cambó li va demanar d’organitzar la secció femenina de la Lliga Regionalista i Francesca Bonnemaison va mantenir una alta presència pública més enllà del seu lideratge a l’Institut. Una activitat que s’estronca dràsticament al 1936. Com a membre destacada de la classe dirigent, ha de fugir de Catalunya i s’instal·là a Suïssa on seguí col·laborant amb Francesc Cambó, aquest cop en el suport a refugiats catalans que fugien de l’esclat revolucionari i de la Guerra Civil. Quan tornà a Barcelona el 1941 va trobar-se amb un Institut rebatejat com a “Institución de Cultura para la Mujer de la Sección Femenina de FET y de las JONS”.

Bonnemaison a partir d’aquest moment deixa la vida pública, tot i que va seguir desplegant activitats de mecenatge en activitats vinculades amb el monestir de Montserrat, a partir de la seva amistat amb l’abat Escarré, com la seva participació en un discret segon terme en les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, celebrades al 1947, dos anys abans de la seva mort.

divendres, 3 de febrer de 2012

ESTEFANIA CARRÒS I DE MUR

Barcelona, any 1455 - 16 març 1511

La mestra Estefania Carròs i de Mur era filla de Brianda de Mur i de Nicolau Carròs i de Arborea, que fou virrei de Sardenya entre 1461 y 1478. Va passar la seva infantesa i adolescència a terres de la Corona d’Aragó, propera a la cort itinerant, ja que la seva tia Isabel de Mur es féu càrrec d’Estefania quan la seva mare es traslladà a Sardenya. Isabel fou dona de confiança de la reina Juana Enriquez i va tenir, sota la seva responsabilitat, la cura de la infanta Joana, germana del rei Catòlic.

Estefania no es va casar; no és massa freqüent trobar en escrits del segle XV documentació sobre dones solteres. Hi han autores, que opinen que no es va casar perquè va poder comprovar la infelicitat que aquest estat va suposar per dones properes a ella. El seu prolix testament manuscrit reflecteix el que va ser la seva vida: explica la seva relació amb les beguines i l’exercici de la seva vocació d’educadora.

Es va instal·lar a Barcelona, a la casa que tenia el seu pare a la plaça Santa Anna. Aquesta dona de la noblesa va crear al seu voltant una xarxa de dones amb qui establí forts vincles de relació. Estefania Carròs va viure soltera, però no pas sola.

Documentació de l’època ens apropa a contractes d’educació per a nenes. A aquesta tasca hi va dedicar Estefania vint anys de la seva vida, que també li van servir per establir una relació humana privilegiada amb algunes de les seves educandes, fet que va reconèixer en el moment de redactar el seu testament. Entre aquestes hi havia tant filles de la petita noblesa local com de l’alta burgesia, a més també de serventes o criades.

És interessant la hipòtesis de que pogués ser ella la preceptora de Juana d’Aragó, filla natural de Ferran, amb la que va mantenir un intens contactes, tant que la va nomenar la seva marmessora.

Aquesta dedicació pedagògica va fer que acumulés una interessant biblioteca, que també descriu en el seu testament. L’altra gran vocació d’Estefania, fou l’assistencial que va dirigí vers els hospitals. Es de destacar que van ser “els pobres els seus hereus universals, a través de dos institucions hospitalàries: l’hospital de la Santa Creu de Barcelona i el de Saragossa, de manera que si en vida s’havia ocupat d’educar les seves deixebles a casa seva, en mort volia que els seus béns fossin per als pobres dels hospitals i demanava amb fermesa que les seves darreres voluntats fossin respectades. Ni el Papa ni ningú podia interferir en la seva decisió, perquè ella tenia «devoció i obligació a les dites pies causes, més que a altres».