dilluns, 12 de desembre de 2011

GUERAULA DE CODINES també coneguda com GUERALDA


Subirats – Alt Penedès 1275-1340

La primera notícia que tenim de Gueraula de Codines és de l’any 1303 per mitjà d’una breu nota a l’acta de la visita pastoral que va realitzar el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, a la parròquia de Lavern (Alt Penedès)

Es tracta d’unes visites pastorals (es feien davant del visitador, que era el bisbe o un dels seus delegats i el que feien era preguntar als feligresos d’una parròquia sobre els actes que sortien de la norma de l’Església), on apareix la pràctica sanadora de na Gueraula Codines, de Subirats, dona de gran saviesa mèdica que guaria, a través de l’observació de l’orina, malalties com el mal de gotornons (mal de gola que afecta més als infants). La importància de na Gueraula Codines radica en que pels seus congèneres era una excel·lent guaridora a qui li reconeixien autoritat mèdica, però les autoritats de l’època van veure en ella un perill i la van acusar de sortílega i endevinadora. Era una sospita prou greu ja que consideraven un acte de superstició fer sortilegis o conjurar, pronunciar fórmules guaridores en la sanació, perquè veien l’aplicació d’una força misteriosa per la vinculació de certs ritus o fórmules verbals que provocarien una guarició fora de la normalitat, o sigui que hi podia haver un efecte màgic. Però ella estava disposada a comparèixer davant del bisbe sense témer res i explicar la seva pràctica sanadora.

La seva primera aparició davant el bisbe de Sant Cugat del Vallès, Pons de Gualba, és del 19 de desembre del 1304, embarassada del seu fill,. És presentada com a reincident, perquè ja havia estat penitenciada amb anterioritat. En la seva declaració relata que guaria diverses malalties, tant de persones com d’animals, com la malaltia de llegodisses o gotornons, també el “mal de vives e de terçó” i la gota. Per a guarir recitava les oracions cristianes del Pater, l’Ave, el Credo, feia la senyal de la creu i deia unes fórmules verbals. Gueraula afirmava que diagnosticava les malalties observant l’orina. Segons el seu color considerava que era una febre contínua o terciana, i aconsellava el pacient dejuni i abstinència, és a dir, li feia fer règim. Ara bé, si pel color de l’orina diagnosticava una malaltia més greu, llavors enviava el pacient als “metges majors”. O sigui que ella es considerava metgessa, però menor.

Després de d’interrogatori va comprometre’s amb el bisbe a no tornar a fer conjurs ni adivinacions. El bisbe, com a penitència, la va fer estar dreta i sense capa, a l’hora de la missa, les festivitats de Nadal, Any Nou i Epifania, i que anunciés a tothom que ella no sabia res i que no anessin a consultar-li , sota pena d’excomunió. Es comprometé a no fer sortilegis ni adivinacions ni a administrar medicaments. A més havia d’anar en peregrinació a Montserrat quan hagués infantat. Gueraula era una camperola jove, casada i perfectament integrada a la societat.

Tres anys després anà a veure el bisbe a la seu de Barcelona, havia pujat a Montserrat i li feia saber que no feia conjurs, però que continuava diagnosticant malalties i aconsellant els pacients que acudien a ella. El bisbe li preguntà on havia après medicina, i Gueraula li contestà, una resposta que considerem del tot inventada: li havia ensenyat medicina un metge foraster que havia arribat a Vilafranca per mar feia uns trenta anys. Llavors el bisbe, després de demanar el consell d’un metge i d’un frare, li va permetre diagnosticar per mitjà de l‘orina i donar consell als malalts, però li feu jurar que no utilitzaria conjurs ni els hi administraria cap medicament. Sembla que aquesta sanadora guaria els tísics, les febres, el mal de coll, sobretot els anomenats gotornos o ganglis inflamats al coll.

Al 1328 l’autoritat eclesiàstica va tenir indicis que na Gueraula continuava amb els conjurs i sortilegis. Aquesta vegada la llei fou més dura i la pena era la presó per reincident. Però passà a ser llibertat condicional sota fiança —proporcionada pel seu fill— de cinc-cents sous. Dos anys més tard passà el cas a l’inquisidor, però només es pot suposar que va fer un procediment, ja que no hi ha més informació ni sobre les pràctiques guaridores de na Gueraula de Codines, ni quina fou la pena, com tampoc sabem res més del que va ser de la seva vida, quant ja comptava al voltant dels setanta anys.

Gueraula va ser una dona decidida i resolta en la defensa de la seva pràctica guaridora, una pràctica de vida i de relació amb els malalts.

dimecres, 7 de desembre de 2011

DOLORS MONSERDÀ VIDAL



Barcelona, 1845-1919

La seva afició per les lletres (gairebé adolescent es va iniciar en l’escriptura), podria ser per les vivències obtingudes en l’obrador del seu pare, Josep Monserdà, ja que es pot dir que era un “club liberal” on, participant de riques tertúlies, s’hi podien trobar personatges com Frederic Soler, Emili Vilanova, Marià Aguiló, Abdó Terrades, Narcís Monturiol i Josè Anselm Calvé.

Els seus primers versos i articles es van publicar el 1862. Tres anys més tard, el 18 de març de 1865, es va casar amb l’argenter Eusebi Macià i Pujol, i varen tenir quatre fills.

Entre el 1865 i el 1877 Dolors Monserdà va escriure poesia, teatre i narrativa. El teatre Romea es van representar dues obres : “Sembrad y cogeréis”, el 1874, i “Teresa o un jorn de prova”, els anys 1874 i 1876, respectivament. El 1913, va escriure,” Amor mana.

La poesia va ser, en un primer moment, vehicle del seu pensament i de les seves emocions. La mort dels seus fills, Eusebi i Encarnació, recordat en el poema “Ma corona, la van menar a participar en jocs florals i certàmens literaris. Molts van ser els premis i accèssits que Monserdà aconseguí arreu dels Països Catalans. El 1909, Monserdà va presidir el Jocs Florals de Barcelona, any en què Caterina Albert va guanyar el premi Fasthenrat amb “Solitud”.

Molta de la seva producció poètica es pot trobar en: Poesies catalanes (1888) i Poesies (1911). Però no tota la producció era poètica. Es podien llegir els seus articles en publicacions com La Renaixença, La Veu de Catalunya, Ofrena, La Gramalla o Il·lustració Catalana. A més, col·laborava en algunes publicacions femenines com ara Modas y Labors, El Figurín Artístico, La Ilustración de la Mujer, Or y Grana o Feminal.

També cal esmentar com a treball d’investigació la “Biografia de Maria Josepa i Dalmau” (1915). Va ser al 1890 quant Monserdà decideix afrontar el repte de la novel·la. El seu interès era arribar a un públic ampli, femení, de dones que compartien problemàtiques i a qui volia transmetre uns missatges molt concrets. Ho feu amb La Montserrat (1893), “La família Asparó” (1900) i “La fabricanta”(1904).

La mort del seu marit, el novembre de 1904, marcà una nova etapa de la seva vida. Reprengué la novel·la amb “La Quitèria (1906), “Maria Glòria” (1917) i la pòstuma “Buscant una ànima” (1920). Alguns dels seus contes els aplegà en el recull “Del món” (1908).

A partir del 1910 es dedicà plenament a la fundació i direcció del Patronat per a les Obreres de l'Agulla, obra en què es va materialitzar el seu compromís social amb un dels sectors de dones més desafortunats, el de les cosidores.

Com a compendi de la seva ideologia publicà l’assaig “Estudi feminista”. “Orientacions per a la dona catalana” (1909), que recull el seu pensament i les seves reflexions sobre el paper social de la dona.

Dolors Monserdà va morir a Sarrià el 31 de març de 1919, mentre Barcelona era paralitzada per la vaga de la Canadenca.